L’ENTREVISTA | Maria Jerusalén Amador: “Incloure les institucions religioses en l’abordatge social pot ajudar al fet que el procés reconegui la identitat del col·lectiu gitano”

Religió i gènere és un binomi que sol ser representat de manera polaritzada per alguns moviments socials pels drets i la igualtat, o abordats sota el paraigua d’afirmacions simplistes que sovint no tenen en compte la veu de les persones que formen part de les comunitats interpel·lades. Si a aquestes dues realitats s’inclou la variable de la minoria ètnica i, si aquesta minoria és una comunitat com la gitana, construïda majoritàriament a la societat a partir d’estereotips reduccionistes, l’aplicació de la interseccionalitat abandona el marc de prioritats d’aquests moviments.

Maria Jerusalén “Jelen” Amador López, doctora i activista gitana, ha investigat aquesta realitat invisibilitzada des de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, de la qual és membre. A continuació, en parla i comparteix les reflexions suscitades per la seva recerca.

• Has treballat en la intersecció entre gènere, identitat gitana i religió. Pots presentar-nos una mica la teva investigació?

Vaig començar col·laborant en el moviment associatiu gitano, en una entitat de dones, i alhora treballava en un centre de recerca sobre la comunitat. També em vaig llicenciar en Dret i vaig fer un màster, per després iniciar la investigació de la meva tesi doctoral. Com a tema vaig escollir estudiar la realitat de les dones gitanes a l’Església Evangèlica de Filadèlfia, el seu impacte i les transformacions que s’han donat en aquest espai. El que intento amb la meva tesi és posar sobre la taula totes aquestes qüestions que no han tingut tant de ressò, i donar a conèixer aquestes realitats amb exemples concrets de dones que lideren i promouen canvis en aquests espais.

Aquest tema no havia estat adreçat mai, ni era una qüestió molt coneguda, i creia que jo, com a dona gitana i membre participant de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, podia fer pública aquesta realitat abordant-la des de la recerca. A la tesi, doncs, miro de posar sobre la taula les diferents transformacions que s’han donat a la comunitat gitana amb la seva participació en l’Església Evangèlica de Filadèlfia i com es fa seu el moviment pentecostal, i alhora estudio l’impacte evident que té aquest context en la situació de les dones, que es troben travessades per diferents eixos: el gènere, la minoria ètnica, les barreres per accedir a l’educació superior i la minoria religiosa.

• A la tesi parles d’una quàdruple discriminació.

Sí. A aquests quatre eixos es poden afegir d’altres, segons la realitat concreta de cada dona, però aquesta interseccionalitat dona pas a una realitat específica on es donen situacions de discriminació concretes que no s’han recollit enlloc, a les quals no se’ls ha donat una visibilitat, moltes vegades ni des dels moviments associatius, ni des de la recerca, ni des del moviment feminista.

És una realitat encara molt invisible, en la qual s’acumulen tots els estereotips típics sobre la comunitat gitana: que és masclista, que la dona està sotmesa a l’autoritat masculina i no té agència ni capacitat de decisió, que hi ha més tolerància amb la violència de gènere… I aquests estereotips es veuen alhora reforçats amb la visió de la religió com un moviment masclista, feixista, que arracona les dones, que té menys tolerància amb els drets o llibertats que ara estan molt presents a la nostra societat, com la identitat o l’orientació sexual.

• En canvi, a la teva tesi expliques que a Espanya el pentecostalisme (*) va oferir i ofereix un espai per a la comunitat gitana per revalorar la seva identitat. Podries aprofundir en aquesta qüestió?

El pentecostalisme arriba de la mà d’un home no gitano, Clément Le Cossec, que a França comença a compartir aquest moviment religiós amb la comunitat gitana resident allà, que eren quasi nòmades, i que arran de l’experiència es van convertir i van començar a estendre aquest moviment entre la seva gent. Va arribar així als gitanos espanyols que estaven fent la verema al sud de França, i que en el seu retorn a Espanya el van començar a compartir amb les seves comunitats, liderant i dirigint ells mateixos la predicació i el procés de conversió, sense cap autoritat religiosa no gitana involucrada. Aquesta és la clau del seu èxit, de la seva acollida. A partir d’aquí, comencen a sortir esglésies que són configurades amb la idiosincràsia i la identitat gitana.

Els valors, les tradicions i els costums de la comunitat gitana conviuen dins de l’Església Evangèlica de Filadèlfia sense que això representi una col·lisió o un conflicte. Les lloances i les cançons sonen a ritme de rumba, de flamenc. Els nens i les nenes participen en el culte; no hi ha cap límit per a les famílies que van a l’església amb tota la mainada. La pràctica beu de la nostra realitat i això fa més fàcil l’èxit del moviment i la participació entre la comunitat. Això és fruit de la mal·leabilitat que té el mateix moviment pentecostal, que permet que els diferents col·lectius puguin fer-se’l seu i deixar veure la seva pròpia identitat en el dia a dia de la pràctica religiosa.

• En una conversa en una activitat de l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) i en un espai central a la teva tesi i en altres publicacions, parlaves també de l’Església Evangèlica de Filadèlfia com un espai segur per a la dona i un lloc de reivindicació del gènere tant en el nivell de la pràctica com simbòlic. Quin és el rol de les dones en l’Església de Filadèlfia? I com es desenvolupa aquesta reivindicació?

El culte moltes vegades es concep com un espai que reprodueix desigualtats. És cert això que diuen, que les dones no ocupen el ministeri de pastor, i que els homes seuen en una banda i les dones en una altra. Però moltes vegades se simplifica tot en una única lectura i fa que no es puguin veure les altres moltes transformacions que han tingut lloc en aquests espais.

Per exemple, tota la lluita contra la violència de gènere que es fa des de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, on hi ha tot un protocol no escrit d’actuació i reacció quan es detecta un episodi de violència de gènere, on hi ha un suport de la comunitat, i especialment de les dones, cap a les víctimes. O hi ha també diferents activitats que se celebren en aquest espai que són liderades per dones i dirigides a dones exclusivament.

• En relació amb això últim, comentaves al principi que hi ha tendències pretesament feministes que deixen al marge realitats com la de les dones gitanes, donant a entendre que hi ha identitats que exclouen la lluita feminista. Com definiries la lluita de les dones en la comunitat gitana, com és la seva veu?

Per aquesta amalgama d’estereotips que comentava al principi, s’ha consolidat la idea de la dona gitana com algú més tolerant amb la violència, més masclista, més feixista, una imatge molt negativa que acaba essent incorporada als debats feministes, mentre que les seves necessitats es deixen al marge perquè es considera que estan a anys llum de la lluita per la igualtat. Hi ha necessitats i especificitats concretes de les dones gitanes, que participen de l’Església Evangèlica de Filadèlfia i que tenen un perfil concret, que no són encara recollides ni visibilitzades, i mentre continuïn amagades i no se’ls faci ressò, no podrem donar-hi resposta.

Parlaríem aquí per exemple de valors que es defensen des del mateix moviment religiós, com pot ser la puresa, tradicions culturals com la possibilitat o l’opció d’escollir arribar verge al matrimoni, i que està en sintonia amb el sistema de valors de la comunitat. Això des de fora s’interpreta com una imposició masclista que es contraposa al feminisme i a valors universals com la llibertat o la igualtat, i no es reconeix que aquesta és una elecció lliure de moltes dones gitanes. I així se les dibuixa amb aquest imaginari des d’un sector que precisament diu estar lluitant per la llibertat de les dones.

En canvi, si mirem des de dins, veurem que realment les dones gitanes estan liderant molts canvis per millorar la igualtat, no només entre els homes i les dones de la comunitat, sinó també entre la mateixa comunitat i la societat en general. També és una lluita que intenta incloure els homes gitanos, i que busca deixar al marge el conflicte per unir forces, perquè al final així ha estat el camí per la supervivència.

• Com afecta aquesta invisibilització a la seva experiència com a dones i com a dones gitanes?

Es tracta de realitats concretes que s’amaguen en un calaix, son tabú, no es donen a conèixer perquè ningú no s’atreveix a parlar-ne per por al qüestionament en què pot resultar. I així hi ha tot un col·lectiu que malauradament no té el reconeixement ni la sensació, a vegades, de formar part del moviment feminista.

Aquestes dones que estan decidint arribar verges al matrimoni potser tenen dubtes o necessitats, i no hi poden donar resposta perquè ningú es fa ressò d’això i ho porten gairebé en secret. És una realitat que viuen a la seva comunitat, però que no té cap mena de reconeixement ni acceptació a la societat. Això genera un silenci que potser si no existís, i hi hagués més diàleg, es podria garantir que aquestes donen prenguessin aquesta decisió d’una manera més lliure o amb més garanties. Si no ho fem, al final el que fem és abocar aquestes dones a una situació de més precarietat.

• Quines accions proposes per fer front a tot això?

En primer lloc, crec que no hi ha una fórmula. Però es tractaria de garantir que les dones puguin parlar amb llibertat dels seus costums o tradicions en espais segurs, com poden ser els debats feministes, i que això no impliqui un qüestionament o una incomoditat, que és el que està passant. Cal que el moviment feminista es faci ressò d’aquestes qüestions, i es creïn espais on les dones puguin parlar d’aquests temes. També que es facin projectes i actuacions des de l’àmbit de la salut, de l’educació o dels serveis públics, dirigides a atendre qüestions o dubtes de dones que puguin plantejar aquestes necessitats específiques.

És a dir, que de la mateixa manera que es fan formacions i hi ha actuacions sobre sexualitat a joves i dones, es podrien tenir en compte altres realitats com aquesta elecció que comentava d’arribar verge al matrimoni. Perquè es dona una doble situació per aquestes dones, que a la comunitat viuen amb molt d’orgull aquesta elecció i la celebren, però alhora a fora ho amaguen per por de patir recriminacions i judicis al respecte, que ho veuen com contrari als valors que es defensen socialment.

Es tracta, penso, d’obrir un ventall de realitats, de dinar visibilitat a aquesta pluralitat, i donar pas a escoltar les diferents opcions, sempre des del respecte i amb dignitat. Perquè, contràriament, com estan les coses ara, aquestes dones no són lliures, necessiten parlar sobre això.

• Quin paper poden tenir les comunitats religioses específicament gitanes com l’Església Evangèlica de Filadèlfia en aquestes accions?

Crec que el paper de la comunitat religiosa no està tan dirigit a donar resposta a aquestes necessitats que van més enllà, que són reivindicacions a escala social. Tanmateix, tot i que no sigui la seva finalitat, sí que és l’escenari on s’estan produint. Per això crec que, des de fora, des de col·lectius, entitats o grups que sí que treballen per la defensa dels drets i les reivindicacions de la comunitat gitana, s’hauria de fomentar el fet de comptar més amb les institucions religioses i les persones que hi participen. No per temes ni qüestions religioses, però sí per altres temes on tenen igualment molt a dir, perquè tenen una capacitat de convocatòria i una participació molt àmplia, i incorporar-ho com un agent més per poder compartir coneixements i detectar necessitats seria interessant, així com per promoure’n la participació, ja que hi ha moltes realitats i reivindicacions que hi són presents.

Un exemple és una proposta que ha sorgit sovint, que és el tema de la quitxalla. Els nens i les nenes es troben a l’església mentre la mare i el pare són al culte, i s’ha comentat diverses vegades la possibilitat d’oferir un servei per educar aquests nens i nenes en aquests espais. Tanmateix, no s’ha arribat a consolidar, tot i ser una realitat que oferiria moltes possibilitats, ja que permetria que molts nens invertissin aquell temps en quelcom productiu, i l’enfoquessin, per exemple, cap a activitats acadèmiques. Amb aquesta proposta, les entitats que volen arribar al col·lectiu i moltes vegades no ho aconsegueixen, podrien fer-ho, i alhora el col·lectiu podria beneficiar-se d’activitats formatives i positives que a més permetrien als pares poder participar lliurement del culte.

També s’hauria de donar aquest vincle amb temes com la violència de gènere. Penso que cal establir canals per incloure les institucions o figures religioses en aquestes situacions, que poden ajudar a fer un procés on hi hagi més representació o reconeixement de la identitat del col·lectiu.

És a dir, les institucions religioses poden servir per establir un pont amb la comunitat que des de l’administració i les entitats que treballen pels drets costa més de fer-se.

El sistema és molt cec a les diferències i hi col·lideix moltes vegades directament, i continuen sense establir-se aquests canals. Entenc que no és fàcil, però s’haurien de buscar noves vies de col·laboració per incloure la comunitat gitana, perquè directament no participarà, hi ha moltes barreres, és una excepció del sistema. La manca d’espai és una realitat institucional i estructural; les persones gitanes tenen moltes dificultats per participar-hi. Així, potser ha de ser la mateixa administració la que obri la porta i doni facilitats per incloure. Hi ha entitats religioses que intenten participar, tot i no estar entre els seus objectius, però si des de fora s’obren aquestes portes i es construeixen aquests ponts, poden ajudar a aquesta inclusió. Seria una via molt potent per millorar l’èxit dels canals, les activitats i els projectes que van dirigits a la comunitat.

(*) Denominació del cristianisme protestant sorgida a inicis del segle XX i que es caracteritza per basar-se en la plenitud de l’esperit i posar èmfasi en els dons de l’Esperit Sant, especialment la glossolàlia (vocalització fluida de síl·labes semblants a la parla, coneguda com el do de llengües en l’àmbit religiós). Tot i que cada església evangèlica pentecostal és diferent, totes elles solen ser celebratives, participatives i musicals.